El patrimoni de pedra en sec constitueix una herència comuna de moltes regions europees. La diversitat tipològica és notòria, amb grans espais marjats que configuren entorns de valor constructiu i paisatgístic elevats, en àmplies zones de la Mediterrània, a les valls fluvials de Portugal, de Suïssa i d’Alemanya, i a diferents indrets de l’arc alpí.

Els refugis per a persones o animals, com les bories del sud de França, les caselli i els trulli d’Itàlia, les casetes o les cabanes de València i de Catalunya o els ponts de bestiar i les barraques de Menorca, presenten una gran qualitat i diversitat constructiva. També les parets utilitzades per delimitar les propietats o els espais agrícoles o ramaders tenen un distribució àmplia, de manera que són presents a gairebé tota la Mediterrània i a zones septentrionals com Irlanda, el País de Gal·les, Escòcia i algunes illes de Suècia.

L’elevat valor cultural i paisatgístic de la pedra en sec ha estat reconegut a escala mundial, com en els casos dels terrassaments de la regió vitivinícola de l’alt Duero, a Portugal; dels vessants marítims marjats de Portovenere i Cinque Terre, i dels trulli d’Alberobello, a Italia, que la UNESCO declarà patrimoni de la humanitat.