El barranc de Biniaraix està situat a l'extrem sud-est de Sóller i constitueix una àrea ben diferenciada pels trets geomorfològics. És un canó càrstic orientat cap a ponent, modelat per l’acció de les aigües, i que està delimitat pels Cornadors al sud i per l’extrem occidental de la serra de Son Torrella al nord. Els vessants s’organitzen en propietats agrícoles petites, que s’han marjat per dedicar-los principalment al cultiu de l’olivera que s’alterna amb altres fruiters de secà, com els garrovers i els ametlers, i amb alguns horts d’extensió reduïda.

Des de temps immemorials, el camí del Barranc ha constituït la via principal de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de Lofra, Cúber, Orient o el monestir de Lluc. Una xarxa extensa de camins empedrats (camí Vell, del Verger, de Can Fusta, de s’Aladern, etc.) són els eixos vertebradors dels camps marjats.

Aquest indret és un exemple de la integració del medi natural i de les construccions de pedra en sec, que esdevenen essencials per a l’aprofitament agrícola i alhora resolen problemes de refugi, límits de propietat, abastament d’aigua, accés, etc. Actualment el rendiment escàs dels cultius fa inviable la rendibilitat agrària i l’ús principal és el lleure.

Les característiques tècniques dels marges són les pròpies de costers rocallosos i de pendent elevat. En termes generals, tenen els paredats poc adobats i sostenen marjades de poca amplària. La seva construcció ha afavorit un conjunt de petits animals i de plantes que es refugien i viuen als espais que queden entre les pedres. Un cas singular és el de les petites falgueres del grup Asplenium, que han trobat en aquest biòtop un lloc idoni per evolucionar i diversificar-se, amb nombrosos tàxons, molts dels quals són endèmics o de distribució molt reduïda. També hi abunden les plantes exclusives de la muntanya mallorquina, com per exemple la didalera, l’estepa joana, la ginesta, la maçanella, la violeta de penyal, etc.

La vàlua paisatgística, naturalística, històrica i cultural d’aquest entorn va merèixer el reconeixement institucional amb la declaració del camí com a bé d’interès cultural (BIC) en la categoria de Monument, l’any 1994, que inclou les marjades i altres elements de pedra en sec dins l’entorn de protecció del camí.