Es tracta del cant d’un poema sobre el judici final, el Iudicii Signum, que reproduïa les profecies de la Sibil·la d’Eritrea. Sant Agustí va reproduir els versos d’aquesta profecia en la seva obra De Civitate Dei. El text llatí fou inclòs a un sermó titulat Contra iudaeos, del bisbe Quodvultdeus de Cartago, que es llegia a les matines de Nadal, i mentrestant es representava la processó dels profetes. Hi eren convocats profetes de l’Antic Testament i personatges com Virgili, Nabucodonosor i la Sibil·la d’Eritrea.
La Sibil·la pronunciava un llarg oracle encapçalat per les paraules Iudicii Signum, on profetitzava la venguda de Jesucrist com a jutge i descrivia els terribles successos de l’arribada de la fi del món. La descripció podia ser llarga, amb la processó, o curta, solament amb el cant de la Sibil·la, que podia ser cantada en llatí o en català, pels preveres o per un nin.
Després del Concili de Trento, la reforma del culte va suposar la desaparició de la majoria de representacions i drames no purament religiosos que se celebraven a tot Europa. En 1572, es va deixar de cantar la Sibil·la a la Seu, però es va reprendre en 1575, quan el bisbe Joan Vic i Manrique la va permetre fora de la litúrgia. D’aquesta manera, s’eliminaren la major part de complements teatrals i el cant quedà configurat pràcticament com el coneixem avui. Però la Sibil·la es va continuar celebrant els segles següents, fins esdevenir la tradició nadalenca més antiga i singular de Mallorca.
En 1967, amb la reforma del Concili Vaticà II, el cant de la Sibil·la va tornar al seu lloc natural, la litúrgia de la Nit de Nadal.
La Sibil·la avui
Antigament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que amb el pas dels segles varen substituïr-se per un nin cantor. Actualment, a la majoria de les esglésies de Mallorca continua essent un nin el qui canta, si bé en alguns casos ho fa una nina o una dona.
El nin cantor surt fins al presbiteri o la trona acompanyat per dos o més escolans amb ciris. Entona les estrofes sense acompanyament instrumental -només, entre estrofa i estrofa, s’hi introdueix l’orgue-. Sol anar vestit amb una túnica blanca o de color, de vegades brodada al coll i a la part inferior, i una capa; en alguns pobles, la capa es substitueix per una altra túnica. El cap es cobreix amb un barret del mateix color que el vestit.
A les mans, el nin porta una espasa que manté dreta davant la cara mentre dura el cant; quan acaba, amb l’espasa forma una creu a l’aire. En algunes celebracions, quan acaba el cant, amb l’espasa es talla una coca que penja del tornaveu de la trona. Antigament es tallaven les neules que solen decorar les esglésies per Nadal.